La gran tragèdia moderna: deixar viure els altres”

La humanitat ha arribat a un nivell d’evolució espectacular. Abans la gent sobrevivia caçant mamuts; ara sobrevivim ignorant problemes mentre fem scroll al mòbil a les tres de la matinada.

Vivim temps extraordinaris. El planeta s’escalfa, els lloguers semblen pensats per a multimilionaris, treballar vuit hores ja no garanteix arribar a final de mes i l’ansietat pràcticament s’ha convertit en animal de companyia. Però tranquils: el més important és que un famós ha penjat una foto misteriosa a Instagram i necessitem analitzar-la com si fos un document secret d’estat.

 La societat moderna funciona gràcies a un delicat equilibri entre el caos absolut i la nostra increïble capacitat de fingir que tot és normal. Hi ha gent que esmorza cafè, males notícies i una pujada del preu de la llum, i tot i així respon “bé, anar fent” quan li pregunten com està.

Els governs prometen solucions amb la mateixa convicció amb què la gent promet començar el gimnàs al gener. Tothom sap que no passarà, però continuem fingint entusiasme perquè les mentides compartides fan comunitat.

I després hi ha les xarxes socials, aquell lloc màgic on algú pot enfonsar-se emocionalment perquè ha perdut seguidors mentre una altra persona explica que no pot pagar el lloguer. Prioritats absolutament equilibrades.

 El més fascinant és la nostra capacitat d’adaptació. L’ésser humà pot acostumar-se a qualsevol desastre sempre que tingui Wi-Fi. Cau el sistema sanitari, puja la inflació, empitjoren les condicions laborals… però mentre el vídeo carregui en HD, nosaltres continuem endavant com autèntics professionals de la decadència.

Riure fa més suportable el desastre. Però potser el problema no és només la crisi. Potser el problema real és que ens hi hem acostumat tant que ja forma part del paisatge.

 Hi ha notícies que sorprenen. Descobriments científics, avenços mèdics, gent que encara sap aparcar sense ocupar dues places… i després hi ha aquestes altres notícies que no haurien de continuar existint però que, malauradament, segueixen apareixent com les factures a final de mes: campanyes contra l’LGTBI-fòbia.

Aquest any, el Govern d’Andorra ha impulsat la campanya “Encara passa”, destinada a visibilitzar situacions de discriminació contra el col·lectiu LGTBI. El nom és encertadíssim. Curt, directe i tristament necessari. Perquè sí, encara passa. Encara hi ha persones incapaces de superar el fet traumàtic que dues persones s’estimin o que algú decideixi viure la seva identitat amb llibertat. Un drama nacional, aparentment.

 La campanya reprodueix situacions quotidianes de discriminació que sovint passen desapercebudes o es normalitzen. I això és el més fascinant de tot: la capacitat humana de convertir la intolerància en costum. Com qui ja no sent el soroll de la nevera perquè hi conviu des de fa anys.

Comentaris “de broma”. Mirades. Riures. El mític “jo no tinc res en contra, però…”, probablement una de les frases més perilloses de la llengua moderna. Una expressió que sempre va seguida d’alguna barbaritat digna d’un fòrum d’internet del 2007.

El més espectacular és que molta gent continua pensant que l’LGTBI-fòbia ja no existeix. Clar que sí. Igual que el masclisme, el racisme i les dietes després de Nadal. Tot solucionat. Felicitats, humanitat.

Hi ha persones que sincerament creuen que reclamar respecte és “exagerar”. Perquè aparentment hi ha gent que considera que poder insultar o discriminar tranquil·lament forma part de la llibertat d’expressió. Una idea curiosa, sobretot perquè acostuma a venir de persones que s’ofenen si els canvien la llet sencera per semi.

I mentre alguns diuen que “ara no es pot dir res”, les estadístiques, les denúncies i les experiències reals continuen demostrant exactament el contrari. Encara hi ha adolescents amb por de dir qui són. Encara hi ha persones que eviten donar la mà a la seva parella en públic. Encara hi ha famílies que converteixen l’amor en un interrogatori. Però tranquils, segur que el problema és que hi ha massa banderes de colors un cop l’any.

La campanya també recorda els recursos disponibles: correus de suport, telèfons d’atenció i associacions com Diversand i Horitzons, que treballen perquè la gent pugui viure amb una cosa aparentment revolucionària: dignitat.

I aquí arriba la part realment absurda de tota aquesta història: que encara facin falta campanyes així. Imaginem explicar-ho fa cinquanta anys. “Mira, al futur tindrem intel·ligència artificial, cotxes elèctrics, rellotges que compten passes i gent discutint a internet perquè dues dones es fan un petó.” Evolució tecnològica espectacular. Evolució mental… anem fent.

La societat moderna és estranya. Pots anar a l’espai, pagar amb el mòbil o veure una pel·lícula en 4K des del lavabo, però encara hi ha persones incapaces d’acceptar que no tothom viu, estima o sent igual que elles. És com descobrir foc nuclear i continuar espantant-se d’un arc de Sant Martí.

El problema de la discriminació no és només l’insult evident. És també el silenci còmode. El riure nerviós. El “no és per tant”. La capacitat col·lectiva de mirar cap a una altra banda perquè en el fons és més fàcil no complicar-se la vida. Fins que el problema et toca a tu, al teu fill, a la teva germana o al teu amic. Llavors sí que deixa de ser “una exageració moderna”.

I precisament per això existeixen campanyes com “Encara passa”, impulsada pel Govern d’Andorra amb motiu del Dia Internacional contra l’LGTBI-fòbia. Un nom senzill, directe i bastant revelador. Perquè sí, encara passa. Encara hi ha comentaris disfressats “d’humor”, mirades incòmodes, bromes que no fan gràcia i aquell esport nacional tan practicat que consisteix a jutjar la vida aliena mentre la pròpia sembla una sèrie cancel·lada a mitja temporada.

Curiosament, hi ha bromes que només fan gràcia a qui les diu.

El més curiós és que molta gent continua convençuda que la discriminació ja és cosa del passat. Com els DVD o els mòdems que feien sorolls demoníacs. Però resulta que no.

És admirable, en certa manera, aquesta capacitat humana de complicar allò que no hauria de ser complicat.

I potser això és el que intenta recordar la campanya: que la normalitat no hauria de ser aguantar odi en silenci. Que respectar no és un favor ni una ideologia. És el mínim indispensable per conviure sense convertir la societat en un pati d’escola etern.

Perquè sí, encara passa. I el fet que continuï passant el 2026 no és només ridícul. És profundament trist ….. el dia que una campanya així deixi de ser necessària serà quan podrem dir, de veritat, que hem avançat alguna cosa més que la velocitat d’internet.

La campanya també recorda una cosa important: que darrere de cada “comentari innocent” hi ha persones reals. Persones que moltes vegades creixen escoltant que són “estranyes”, “massa sensibles” o “diferents”. I arriba un punt on el problema ja no és un insult concret, sinó el desgast constant d’haver de justificar la pròpia existència davant d’una societat que sovint examina massa i escolta massa poc.

Però tampoc es tracta de convertir tot en una guerra eterna a internet, que ja en tenim prou amb les discussions sobre pinya a la pizza. El missatge és bastant més simple: respectar no costa tant. De fet, probablement consumeix menys energia que indignar-se per la vida privada d’algú desconegut.

El més trist de tot és que encara faci falta recordar-ho amb campanyes oficials. Perquè això significa que, malgrat els avenços, encara hi ha situacions que continuen passant massa sovint i massa silenciosament.

Darrere de cada “comentari innocent” hi ha persones reals. Persones que moltes vegades creixen escoltant que són “estranyes”, “massa sensibles” o “diferents”. I arriba un punt on el problema ja no és un insult concret, sinó el desgast constant d’haver de justificar la pròpia existència davant d’una societat que sovint examina massa i escolta massa poc.

I sí, podem fer humor. De fet, l’humor és una de les millors eines per exposar contradiccions absurdes. Però el bon humor no necessita humiliar ningú. El sarcasme intel·ligent no apunta cap a qui pateix discriminació, sinó cap a la ridícula necessitat de continuar discriminant.

 Perquè al final la pregunta no és per què existeixen aquestes campanyes.

La pregunta real és: com pot ser que encara siguin necessàries?

“Si això fos una conversa, ara tocaria un cafè.”