“Andorra: natura, luxe i ciment amb vistes”

El debat de les torres a Andorra ja sembla una partida de pàdel institucional: tothom es passa la pilota, ningú vol quedar-se-la i al final el públic paga la pista.

El més impressionant no és que ningú tingui clar si volen torres. El més impressionant és que fa anys que es construeixen mentre les institucions continuen parlant com si acabessin de descobrir-les des d’un helicòpter de rescat.

La velocitat amb què desapareixen les contradiccions quan hi ha grues pel mig. Tothom diu estar preocupat per l’habitatge, la saturació, el trànsit i la pressió urbanística… però les torres continuen apareixent amb la mateixa naturalitat que bolets després de la pluja.

Govern diu que part de les competències són dels comuns. Els comuns diuen que el Govern també en té moltes. I així tens el país funcionant com aquelles parelles que es barallen per veure qui baixa les escombraries mentre la cuina ja està cremant.

La part més còmica és veure institucions discutint sobre qui té la responsabilitat. És una escena preciosa: tots dins el mateix vaixell, l’aigua entrant per tot arreu i la tripulació debatent qui porta exactament el cubell oficial.

La situació té una energia espectacular de comunitat de veïns discutint sobre una gotera… mentre al mig del menjador ja hi ha un submarí nuclear aparcat.

El problema és que Andorra ha descobert una forma revolucionària d’urbanisme: construir primer i reflexionar després. És arquitectura quàntica. Les grues apareixen abans que les idees.

I ara tots parlen “d’estudis de càrrega”, que sona molt tècnic i sofisticat, però en realitat és la manera administrativa de preguntar-se:
“Escolteu… potser ens hem passat una mica?”

La millor part és la frase “hem de decidir què volem per aquest país”. Fantàstic. Sempre arriba just després d’haver aixecat vint plantes de formigó davant la finestra d’algú que abans veia muntanyes i ara veu cuines de luxe amb LED blau.

Tot plegat recorda aquells dibuixos animats on el personatge ja ha corregut fora del precipici però encara no ha mirat avall. Andorra continua caminant sobre l’aire gràcies a la fe, als inversors i a una quantitat industrial de renders en 3D.

I el drama és que ningú sembla voler dir clarament el que passa: el país té una relació amb la construcció semblant a la d’un ludòpata amb les màquines escurabutxaques. Cada vegada que apareix una torre nova, algú diu: “Una última i parem.”

La situació ja és tan absurda que qualsevol dia inauguraran una torre amb un discurs sobre la necessitat urgent de preservar el paisatge.

Cada torre nova sembla dir:
“Tranquils, encara queda una mica més de paisatge per tapar.”

La ironia definitiva és que tothom parla de “preservar el país” mentre el país cada vegada sembla més una captura de pantalla d’un videojoc immobiliari fet per gent que mai ha caminat pel carrer.

Mentrestant, el ciutadà normal contempla els preus de l’habitatge com qui mira rellotges en un aeroport de Dubai: amb curiositat científica però sabent perfectament que allò no és per ell, el ciutadà normal ja no busca pis. Busca miracles, herències o familiars rics amagats.

Però tranquil·litat: segur que aviat faran una altra reunió per estudiar-ho. Andorra ja no necessita més torres. Necessita una excavadora gegant per desenterrar la responsabilitat política que ha quedat sepultada sota tant ciment.

Hi ha un moment precís on un país deixa de créixer i comença simplement a apilar-se.

I després ens venen el discurs de “repensar el model de país”, que és meravellós perquè arriba aproximadament vint anys després d’haver començat a destrossar-lo.

És com incendiar la cuina i convocar una reunió per debatre si el fum és sostenible.

I el drama és que tot es fa amb aquell to institucional lentíssim, gairebé zen, mentre el país es transforma a velocitat de tràiler de Netflix. Les administracions reaccionen amb la rapidesa d’un Windows XP obrint un PDF de 600 pàgines.

Ara tothom parla de “límits”, “capacitat” i “equilibri territorial”. Fantàstic. Exactament el mateix que diu algú després del sisè gintònic.

El problema no és només construir. El problema és aquesta sensació que el país s’ha convertit en una mena de casino immobiliari vertical on cada promoció nova promet “exclusivitat” mentre la població local mira els preus com qui observa un menú sense preus en un restaurant de Mònaco: amb por.

I després hi ha el gran mite:
“Encara queda espai.”

Clar. També quedava espai al Titanic.

I quan finalment algú diu “potser ens hem passat”, sempre apareix un estudi, una comissió o una taula de treball. Andorra afronta els problemes com aquella gent que, davant d’un tauró, decideix primer redactar l’acta de la reunió.

El més trist és que el país abans venia tranquil·litat, paisatge i qualitat de vida. Ara sembla vendre renders, vidre fumat i la promesa que algun dia encara quedarà sol entre dues torres per veure una muntanya.

“Si això fos una conversa, ara tocaria un cafè.”