“Andorra reforma la nacionalitat: ja només falta superar “El Joc del Calamar” a Meritxell”

Andorra ha aprovat la nova reforma de la nacionalitat, demostrant una vegada més que el país manté una relació molt madura amb la immigració:
“Vine, treballa, aguanta… i després improvisarem.”

El Govern assegura que la nova llei busca “criteris més raonables”. I efectivament: després de dècades exigint pràcticament una missió espiritual per aconseguir el passaport, ara el sistema evoluciona cap a una cosa molt més moderna: confondre  desesperació amb integració.

La gran novetat és que els 20 anys de residència ja no hauran de ser consecutius. És a dir, si durant el procés vas marxar un temps perquè no podies pagar el lloguer, perquè et vas cremar mentalment o perquè volies recordar què era viure sense papers i cites administratives… tranquil. Pots tornar i continuar acumulant punts com al Carrefour.

Aquesta reforma que elimina el requisit dels 20 anys siguin consecutius… Es una gran notícia, perquè ara ja podràs: 

l marxar uns anys a recuperar la salut mental,

l respirar aire sense burocràcia,

l i tornar després a continuar el meravellós camí espiritual cap al passaport andorrà.

La nova llei introdueix requisits lingüístics de català A1 i A2. Una decisió històrica que arriba just després de dècades on mitja Andorra et responia automàticament en castellà al segon en què pronunciaves “bon dia” amb accent estranger.

És a dir:
primer el país passa vint anys sense ajudar-te gaire a practicar català ,i després et mira decebut perquè no el domines prou bé. Un sistema pedagògic realment innovador.

El Govern assegura que la mesura busca protegir la llengua i fomentar la integració. I és veritat. No hi ha millor manera d’integrar algú que esperar vint anys i, al final del procés, posar-li un examen sorpresa com si fos “Operación Triunfo: edició administrativa”.

Els nous nivells exigits permetran mantenir converses bàsiques essencials per a la vida al Principat:
— “No, aquest pis no entra al teu pressupost.”
— “Sí, tot està pujant.”
— “No, no sabem quan sortirà el teu tràmit.”
— “Però tranquil, torna demà.”

Mentrestant, molts residents viuen una situació fascinant:
treballen aquí,
paguen aquí,
tenen fills aquí,
es queixen del trànsit aquí,
però descobreixen oficialment al cap de 20 anys que encara no són prou “d’aquí”.

Andorra Endavant considera que la llei encara és massa tova. Fonts no oficials asseguren que les seves propostes originals incloïen:

- una prova oral sobre la història de totes les rotondes del país,

- diferenciar 14 accents parroquials,

• -  i demostrar que pots escoltar algú dient “abans això era tot camp” sense perdre la consciència.

Per altra banda, el Govern insisteix que la reforma és equilibrada. I segurament tenen raó: al cap i a la fi, no tots els països aconsegueixen simultàniament:

· dependre massivament de residents estrangers,

· preocupar-se perquè n’hi hagi massa,

· exigir integració,

· i continuar tractant qualsevol nouvingut com si hagués arribat ahir el 2043.

És un equilibri delicat.
Com fer malabars amb foc sobre una pista de gel.

Però el millor de tot és el missatge implícit: “Andorra necessita gent. Però tampoc massa còmoda.”

I així continua el somni pirinenc:
vine,
treballa,
aprèn català pràcticament sol,
paga impostos durant dues dècades,
sobreviu al mercat immobiliari,
i potser un dia,
si els astres administratius s’alineen,
algú et dirà:“Bueno…ja quasi ets dels nostres.” Quasi.

“La reforma de la nacionalitat confirma que aconseguir el passaport andorrà s’assembla cada vegada menys a un tràmit administratiu i cada vegada més a una prova de supervivència burocràtica.

Vint anys de residència, expedient immaculat, nivell de català i una vigilància gairebé acrobàtica sobre qualsevol ús d’un passaport estranger dibuixen un recorregut on l’error no penalitza: directament et fa caure de la corda.

Especialment delicada serà la gestió de la doble nacionalitat.

El text considera ‘exercici actiu’ votar en un altre país, renovar documents o utilitzar el passaport estranger per motius laborals o acadèmics.

Una definició tan àmplia que alguns acabaran tractant el passaport d’origen com aquell botó vermell que ningú sap exactament què fa, però que tothom recomana no tocar.

La reforma també endureix les conseqüències penals.

Una condemna dolosa d’un any o més ja impedeix accedir a la nacionalitat, mentre que dues condemnes, encara que siguin menors, deixen el candidat fora de joc fins a la cancel·lació dels antecedents.

Una mena de tolerància zero que converteix qualsevol relliscada judicial en una travessa administrativa de llarg recorregut.

Ni tan sols el matrimoni escapa del nou reglament d’equilibris.

El termini per obtenir la nacionalitat passa de tres a cinc anys i, en cas de divorci i nou casament, la nova parella haurà d’esperar vint anys. Perquè si alguna cosa deixa clara la reforma és que a Andorra pots refer la vida sentimental abans que el calendari administratiu.

En conjunt, el missatge és clar: el passaport andorrà no es concedeix, es conquista. I preferiblement sense perdre l’equilibri, la paciència ni cap document pel camí.”

“Hi ha una part de la reforma que fa gràcia vista des de la realitat d’alguns andorrans quan surten fora.

Aquí el passaport sembla gairebé una peça exclusiva de col·leccionista institucional, però a segons quins aeroports encara provoca aquella expressió de desconcert que et fa pensar que el funcionari està decidint si ets turista, contrabandista internacional o personatge secundari d’un documental de països petits.

És veritat que la situació ha millorat molt amb els convenis internacionals i avui dia viatjar és infinitament més fàcil que abans. Però encara existeixen moments surrealistes:  aeroports on la simple paraula “Andorra” provoca aquella pausa incòmoda, la mirada llarga a la pantalla i el clàssic “un moment, sisplau”, controls on et retenen una estona més del compte, que acostuma a traduir-se en una excursió improvisada cap a un despatx fluorescent sense finestres.

 I allà comença el petit espectacle diplomàtic: preguntes repetides amb una intensitat gairebé detectivesca i aquella pausa eterna mentre algú intenta confirmar que Andorra existeix realment i no és una urbanització fiscal inventada entre muntanyes.

“Sobre què vens a fer, quant temps et quedaràs o per què el teu país no apareix amb prou entusiasme als mapes mentals d’alguns funcionaris”

De cop descobreixes que el teu passaport desperta més curiositat que confiança i que lo únic que estas fent asseguda en un despatx, es intentar explicar, per tercera vegada, que sí, que Andorra és un país, que no, que no tens cap missió secreta i que només has vingut a fer turisme com qualsevol altra persona.

I és impossible no riure quan t’adones que hi ha controls fronterers on et miren el passaport amb la mateixa prudència amb què algú manipularia una maleta abandonada a l’aeroport.

Tot amb aquella sensació surrealista d’haver passat, en menys de tres hores de vol, d’una vall tranquil·la als Jocs de la Fam burocràtics.

 El més còmic i poètic és el contrast. A Andorra vivim dins una certa normalitat europea, ordenada, discreta, eficient, tranquil·la, però quan sortim a fora de la bombolla  descobrim que, per a una part del planeta, continuem sent aquell microestat misteriós que alguns situen entre Espanya, Suïssa i la imaginació creativa de Google Maps, hi ha vegades que entres directament en mode supervivència diplomàtica.

I al final acabes rient, perquè la situació és tan absurda que gairebé sembla una acrobàcia burocràtica: tu intentant passar discretament per immigració mentre el sistema et tracta com si haguessis aparegut amb un document expedit per Atlantis.

Però precisament aquestes petites contradiccions també formen part de ser d’un país petit. Ens estimem Andorra tal com és, amb les seves virtuts i amb aquests moments en què, quan travessem una frontera, la nostra realitat desapareix durant uns minuts i entrem en aquella selva internacional on tothom sembla saber perfectament què és Luxemburg… però amb Andorra encara necessiten reunió d’equip.”

Això no és una crítica al país —al contrari—, perquè precisament qui més estima Andorra és qui pot permetre’s riure una mica de les seves petites paradoxes internacionals.

Al final, formar part d’un país petit també té aquest punt d’humor involuntari: dins de casa ens sentim perfectament normals i, tan bon punt travessem la frontera, entrem en aquell mode aventura on només falta una banda sonora de documental salvatge i una veu en off dient: “la ciutadana andorrana abandona el seu hàbitat natural i s’endinsa, prudentment, en territori desconegut”.

I que ningú s’ofengui, perquè tot això ho dic rient i amb estima. M’encanta Andorra, em sembla un dels llocs més segurs i tranquils del món i, sincerament, cada vegada que surto fora massa dies, acabo trobant a faltar fins i tot les rotondes.

Perquè viatjar està molt bé, però arriba un punt que, després del tercer interrogatori absurd en un aeroport i de veure com algú escriu “Andorra” a Google davant teu amb cara de preocupació internacional, només vols tornar a casa, respirar aire dels Pirineus i recuperar aquella meravellosa sensació de deixar de semblar una sospitosa de documental financer cada vegada que ensenyes el passaport.

“Si això fos una conversa, ara tocaria un cafè.”