Tot sota control (o gairebé): una nova etapa il·lusionant

A Andorra sembla que hem decidit apostar per un model valent: menys teoria, més emoció i especialment, apostar fortament per la joventut, la frescor i, sobretot, per aquest concepte molt modern de "anirem aprenent sobre la marxa" i donar una oportunitat a un concepte innovador: aprendre exercint!

El procés per incorporar batlles i fiscals arriba ple de candidats, cosa que sempre reconforta i tranquil·litza, algú pregunta per l’experiència i es fa aquell silenci tan… jurídic …

Però no passa res. El silenci també és part del procediment. Però bé, tampoc ens hi encallem.. fins que un recorda aquell “petit detall” anomenat experiència!

 Però no siguem massa exigents. L'experiència està sobrevalorada.

Si ho penses bé, ningú neix ensenyat. Ni tan sols un jutge.

Bé, potser abans sí que ho estaven... però això és molt antiquat.

Al cap i a la fi, tot és començar. I si es comença fort, millor.

 Hi ha aspirants que, segons es comenta, estan més a prop del “primer dia amb nervis i mans suades” que del “porto anys veient causes complicades mentre esmorzo tranquil”. I clar, això té el seu encant.

 Imagina’t l’escena: sala plena, tothom en silenci, i el nou jutge pensant:
“Vale… això anava abans o després del ‘queda vist per a sentència’?”

Pura adrenalina institucional.

Potser simplement estem davant d’un canvi de paradigma. Una justícia més dinàmica, més flexible… més “beta”. D’aquelles que s’actualitzen amb el temps.

Errors? Bé, no en direm errors… en direm “aprenentatge en viu”. Que queda molt millor i és més modern.

A més, així també es fomenta la participació ciutadana: mai saps si aquell dia assistiràs a un judici o a una classe pràctica en directe. 

Guia ràpida per sobreviure com a nou jutge:

·      Si dubtes, mira els papers amb cara intensa

·      Si continues dubtant, torna a mirar-los, però més lentament

·      Si algú et parla amb seguretat, assenteix (sempre funciona)

I en cas extrem… diu “queda vist per a sentència” i ja ho miraràs després !!

Professionalitat? Bé. Creativitat? També.

Alguns sectors estan preocupats. Altres confien. I després hi ha la resta, que simplement observa amb aquella expressió de: “Això promet… però no sé si en el bon sentit.”

Sigui com sigui, el que està clar és que la justícia andorrana mai havia estat tan… emocionant. I això, com a mínim, no es pot negar.

Potser és només una qüestió de temps. De rodatge. D’anar afinant.

I mentrestant, la resta observem amb aquell somriure discret que diu:
“Interessant… molt interessant.”

Sense presses. Però sense perdre detall.

Llegint alguns articles a un Diari Andorrà ( no es el Diari D’Andorra) un arriba a la conclusió que la Justícia no estava col·lapsada: simplement practicava una forma molt avançada de supervivència administrativa.

Perquè clar, sentir que no hi havia planificació de jubilacions, que les places vacants generaven noves vacants en cadena, que faltava estructura i que moltes competències no estaven clares… dona una certa tranquil·litat.

 Sobretot perquè parlem del sistema judicial d’un país i no d’un grup d’amics intentant organitzar un viatge a última hora.

El sistema dels oferiments és especialment fascinant. Una persona marxa d’una plaça, deixa un buit, algú ocupa aquell buit i deixa un altre buit, i així fins a l’infinit. És pràcticament energia renovable administrativa. Si Einstein hagués conegut aquest sistema, potser hauria afegit una quarta llei de la termodinàmica: “tota vacant judicial crea una altra vacant igual o superior”.

 I després hi ha les incompatibilitats, recusacions i habilitacions, que en un país petit ja entren en el terreny de l’humor existencial. Arriba un punt que sembla impossible trobar algú que no hagi coincidit amb algú altre en algun judici, dinar, comunió o cafè. Qualsevol dia el requisit principal per ser magistrat serà haver viscut cinc anys en una cova sense contacte humà.

 El millor és que tot això s’explica amb una serenitat espectacular. “Ara sí que tindrem organització.” “Ara sí que planificarem.” “Ara sí que hi haurà eines.”

I un pensa: magnífic… però llavors fins ara què era exactament això? Un escape room institucional?

 I la joia final és el tema de “l’andorranització de la Justícia”. Perquè té una bellesa poètica difícil de superar defensar que el procés està “molt avançat” just després de nomenar una magistrada estrangera perquè, bàsicament, no queda prou gent per sostenir el sistema. És com inaugurar la setmana del producte local mentre descarregues camions de fora perquè els prestatges estan buits.

 Que sí, que és legal. Evidentment. Tot perfectament legal, validat i constitucional. Però la imatge continua tenint un punt deliciós. “La Justícia està cada vegada més andorranitzada”… mentre es crea una borsa urgent de magistrats substituts perquè entre jubilacions, recusacions i incompatibilitats, qualsevol dia acabaran fent judicis amb el primer voluntari que passi pel carrer i sàpiga posar cara seriosa.

 També és espectacular el concepte de “reforç”. Batlles de reforç, magistrats de reforç, inspectors de reforç… A aquest ritme, la Justícia sembla menys una institució i més una bastida gegant aguantar-se amb tubs provisionals perquè no caigui la façana mentre es fan obres eternes. 

I malgrat tot, el més increïble és que el sistema segueixi funcionant. Amb retard, amb tensió, amb pedaços i probablement amb tres persones apagant incendis cada matí abans del cafè, però funciona. Que sincerament ja no és administració pública: és directament paranormal.

La veritat és que tota aquesta situació ja ha superat la fase de “debat institucional” i ha entrat directament al gènere de comèdia negra administrativa.

 Perquè és espectacular veure com es parla constantment de mèrit, transparència i requisits mentre, paral·lelament, existeix aquesta màgia jurídica segons la qual hi ha persones que han de demostrar fins i tot el grup sanguini per optar a una plaça… i d’altres que, pel simple fet d’estar dins del sistema, sembla que hagin desbloquejat el “mode Premium”

 Hi ha gent que es passa anys acumulant experiència, esperant terminis, complint protocols, fent mèrits i intentant encaixar dins tots els requisits possibles.

Però resulta que el temps administratiu és tan eficient que quan finalment arriba l’oportunitat… sorpresa: ja és tard, ja no toca o ara el sistema necessita una altra cosa. Una mica com fer cua durant deu anys davant d’una porta i descobrir que els de dins han entrat per l’aparcament privat.

 I el millor és la delicadesa amb què es disfressa tot això. No, no hi ha favoritismes. Hi ha “particularitats estructurals”. No hi ha contradiccions. Hi ha “disfuncions temporals”. No hi ha gent jugant amb avantatge. Hi ha “perfils adaptats a les necessitats actuals”. És meravellós. Orwell estaria orgullós.

També és molt tendre això de defensar els requisits estrictes… excepte quan molesten. Perquè aquí sembla que alguns requisits són com les normes de trànsit: molt importants fins que coneixes algú.

 I després arriba el discurs solemne sobre la meritocràcia, que ja és directament humor britànic. Perquè si alguna cosa queda clara és que hi ha dues velocitats: la dels que han de demostrar cada pas amb llum, taquígraf i certificat compulsat, i la dels que, un cop dins, adquireixen una mena d’immunitat administrativa divina. Una espècie de “si portes prou temps aquí, els requisits ja et respecten sols”.

 El sistema dels concursos també té el seu encant. Oficialment és una competició oberta i transparent. Extraoficialment, de vegades transmet la mateixa emoció que veure una cursa on alguns participants comencen vint metres davant però tothom ha de fingir que la sortida ha estat igual per a tots.

 I mentrestant es continua parlant de reorganització, modernització i futur. Que està molt bé. Però des de fora hi ha moments que sembla que la Justícia no funcioni amb lleis sinó amb rituals antics: sacrificis burocràtics, esperes eternes i la misteriosa esperança que algun dia Saturn entri en alineació amb el departament de recursos humans.

 Però tranquil·litat. Ara sí que tot estarà millor estructurat. Ara sí que hi haurà planificació. Ara sí que els criteris seran clars. I aquesta vegada segur que sí. Igual que les altres quinze vegades que també era “ara sí”.

La situació ja és tan surrealista que costa saber si estem parlant d’un procés per accedir a la Justícia o d’un reality show de supervivència extrema.

Perquè el temari de més de 200 temes mereix estudi científic. Doscents quatre temes. Pràcticament et demanen preparar-te com si haguessis d’entrar a la NASA, dirigir una operació militar i resoldre el conflicte mundial alhora… perquè després l’examen acabi resumit en dues preguntes i una mirada intensa del tribunal. És espectacular. Més que una oposició sembla una ultramarató mental patrocinada per cafè i ansiolítics.

I clar, el més poètic de tot és descobrir que hi ha persones deixant-se la salut estudiant una enciclopèdia sencera mentre altres, en altres èpoques, podien arribar a certes responsabilitats sense ni tan sols tenir una formació jurídica estricta perquè la normativa ho permetia. Que legal? Sí. Que vist avui té un punt de comèdia negra? També.

És una mica com si ara obliguessin tots els pilots d’avió a passar simuladors impossibles, dominar meteorologia, enginyeria aeronàutica i protocols internacionals… però després descobrissis que alguns comandants antics van començar perquè “bé, semblava gent tranquil·la i tenien bona lletra”.

O com organitzar avui un Ironman on uns participants han de nedar 4 km, fer 180 km en bicicleta i acabar una marató… mentre altres expliquen que en el seu temps la prova consistia bàsicament a caminar ràpid fins al bar més proper.

Però això sí: tots amb la mateixa medalla oficial.

I el discurs institucional encara ho fa millor. Es parla constantment d’excel·lència, rigor i professionalització mentre la gent mira el temari i entra directament en les cinc fases del dol. Perquè una cosa és seleccionar bons professionals i una altra convertir el procés en una experiència propera a un interrogatori medieval però amb subratlladors fluorescents.

El més divertit és que probablement si avui ressuscités algú que va entrar fa dècades amb els criteris antics, potser ni passaria la primera fase dels processos actuals.

Però aquí està la màgia administrativa: les normes sempre són molt estrictes… sobretot pels que arriben tard a la festa.

I després encara sorprèn que hi hagi frustració. Home, normal. Quan tens la sensació que alguns han hagut de saltar un mur de tres metres amb peses als turmells mentre altres van entrar quan la porta encara estava oberta i hi havia catifa vermella, costa no riure per no plorar.

 Però bé, tranquil·litat. Ara sí que tot serà modern, estructurat i meritocràtic. O això diuen.

Que en termes administratius acostuma a significar: “hem canviat el PowerPoint, la resta ja veurem”.

 En fi, vist des de fora, tot plegat recorda bastant un partit de futbol d’aquells absolutament surrealistes: alguns van jugar l’anada amb el reglament antic, el camp en bones condicions i primes de Champions League… i ara els nous han de jugar la tornada sota la pluja, amb el camp ple de fang, corrent una marató abans del partit i encara demostrant que mereixen tocar la pilota.

 Perquè el contrast també té el seu punt poètic. Abans, amb menys requisits, menys obstacles i menys exigències, hi havia sous que semblaven fitxes de primera divisió europea. Ara, en canvi, entre oposicions impossibles, 204 temes, protocols eterns i exigències gairebé nuclears, sembla que la recompensa final sigui un “ànims campió, almenys tens experiència”.

 I clar, un no pot evitar imaginar-se la situació com aquells veterans del futbol que expliquen: “en la nostra època jugàvem per amor a l’esport”… mentre cobren pensions milionàries i els nous jugadors estan fent càlculs per veure si poden pagar el lloguer després d’haver estudiat anys seguits sense veure la llum del sol.

 El millor és que tot es continua venent sota el discurs del mèrit i l’excel·lència. Que està molt bé. Però arriba un moment que sembla que els nous candidats hagin de superar proves físiques, psicològiques, espirituals i probablement parlar llatí antic… per acabar entrant en un sistema on alguns, anys enrere, pràcticament van accedir amb un “tu sembla que tens bona lletra, posa’t aquí”.

 I després ens sorprenem que la gent tingui una mica d’humor negre. Home, normal. Quan uns han hagut de pujar l’Everest descalços i altres van entrar amb telefèric, costa mantenir el to solemne tota l’estona.

 Però vaja, si algú s’ha sentit ofès, no era la intenció. És simplement aquella mirada irònica que surt quan des de fora veus un sistema tan seriós, tan institucional i tan complex… funcionant de vegades amb la mateixa energia que un partit de veterans on ningú corre però tothom cobra com si encara jugués la final del Mundial.

 Gràcies també a tots els candidats que continuen estudiant, resistint i mantenint la salut mental mínimament estable després de 204 temes, terminis infinits i processos que de vegades duren més que algunes carreres esportives.

Perquè arriba un punt que, o t’ho prens amb humor, o acabes abraçant el temari a les tres de la matinada mentre li preguntes en veu baixa si realment tot això algun dia tindrà sentit.

Molts ànims als que segueixen a la cursa: només sobreviure al sistema ja hauria de donar punts extra al concurs.

Però bé, tampoc faré més propostes de reforma… no fos cas que al final encara hem facin estudiar 204 temes més i acabar substituint mitja plantilla jo sola

Tot això surt més de la solidaritat amb els qui encara estan picant pedra que no pas de voler atacar ningú.

“Si això fos una conversa, ara tocaria un cafè.”