"Un acord amb més capítols que una sèrie”

L’ acord amb la UE continua avançant progressivament amb aquella velocitat tant característica: ni massa ràpid per generar nervis, ni massa lent per dir que no es mou. Un equilibri perfecte, gairebé artístic.

Comença amb una idea genial i  brillant: “acord mixt”, és sens dubte, una de les joies més daurades del procés, una paraula i una expressió tan precisa, fina i tan tècnica que ningú gosa dir que no l’ha entès, és aquest toc tant sofisticat que et fa pensar i sentor que alguna cosa és important, fins i tot encara que no sempre sigui fàcil d’explicar en una conversa de cafè. Tothom assenteix amb el cap, en silenci, com si fos obvi per a cadascú.

De la mateixa manera que el so d’alguna cosa sona complex, sovint sembla més actual!

Després arriba el calendari, per la seva banda, és una autèntica obra d’enginyeria, és una meravella. Reunions repartides amb una precisió gairebé poètica, com si cada data tingués el seu moment per brillar. No és un procés, és una coreografia.

A primera vista, la impressió es senzilla: progrés, progrés.... construcció... però amb aquella gràcia que fa que res no sembli urgent.

I potser aquí hi ha la clau: no es tracta d’anar ràpid, sinó de fer-ho bé… o, com a mínim, de fer-ho amb estil.

Tot flueix amb una calma estudiada, com si el temps fos un element més del procés, gestionat amb la mateixa cura que els continguts.

I llavors arriba el desenllaç, “el gran final” discret però elegant: la possibilitat d’una aprovació sense debat: mesos de treball, informes, trobades, coordinacions… per acabar amb una aprovació tranquil·la, sense debat. Discreta. Elegant.

El resultat es presenta amb una serenitat admirable. Sense presses, sense soroll, gairebé com si fos la conclusió natural d’un camí que ja estava traçat. Gairebé tímida.

Com si tot aquest recorregut hagués estat només per confirmar que, efectivament, tot estava bastant decidit.

Tot plegat té aquell aire que només la burocràcia europea sap donar: complexitat per fora, calma absoluta per dins. Una mena de màgia administrativa on tot sembla molt intens… però sense necessitat de fer massa soroll.

Mentrestant, des de fora, la sensació és curiosa: molta activitat, molt moviment, molta estructura… i un resultat que arriba amb la suavitat d’un “sí” gairebé imperceptible.

En resum, un procés impecable: llarg, detallat, ordenat… i amb un final tan discret que gairebé sembla que demani perdó per arribar.

I això ben mirat, sí que és estil i també té el seu mèrit.

“Tot molt preparat… per acabar sense fer soroll”

Sabrina Laranjo

“Si això fos una conversa, ara tocaria un cafè.”