Amb un Café i una Llei
"Control policial contra excés de confiança"
Durant anys alguns polítics han parlat com si fossin éssers superiors. Gent responsable, exemplar, gairebé escollida per il·luminar el poble des d’un despatx amb bandera al costat, ens han venut la imatge del polític com una criatura d’un altre rang. Gent preparada, elegant, responsable, pràcticament escollida pels déus administratius d’Andorra per guiar-nos cap a un futur millor.
I després arriba un dissabte a la nit, una ruta de tapes i una rotonda a Aixovall per recordar-nos una veritat preciosa: al final tots acabem prenent decisions inadequades a Aixovall i descobreixes que ......
L’escena és espectacular. Un exministre arribant a un control policial, reduint velocitat com un ciutadà obedient… fins que el cervell decideix que la millor opció possible és fugir.
No discutir.
No dissimular.
No fer veure res.
Fugir.
Que sota el vestit hi continua havent exactament el mateix senyor que diu “estic perfectament” mentre busca les claus amb una oliva enganxada a la màniga.
L’exministre va veure el control d’alcoholèmia i va prendre una decisió històrica: convertir una simple multa en una persecució policial amb final humiliant.
Un home compromès amb donar espectacle fins al final.
Segons sembla, va frenar primer. Aquest detall és important perquè significa que durant uns segons el cervell va intentar treballar. Malauradament va perdre la votació interna i el cervell va intentar negociar amb l’excés de “confiança clarament excessiva. I va perdre!”
Com si Andorra fos prou gran per desaparèixer. Com si després dels magatzems Cervós començés una nova vida sota una identitat falsa.
I allà va anar. Accelerant com si a la rotonda d’Aixovall l’esperés la frontera suïssa, una nova identitat i una vida tranquil·la venent formatges als Alps.
Però no.
La fugida va durar menys que una promesa electoral en campanya.
El van aturar uns metres més enllà, demostrant una vegada més que la policia potser no ho veu tot, però veu bastant més que un exministre amb 0,97.
La part més preciosa és imaginar el moment exacte del control:
—“Bufi aquí.”
—“Sap vostè qui soc?”
—“Sí. Per això bufi més fort.”
I és aquí on cau tota la màgia institucional. Perquè els ciutadans normals sempre havíem pensat que aquesta gent vivia en una dimensió superior de responsabilitat i intel·ligència.
I resulta que no.
Resulta que també tenen moments de lucidesa bastant discutible.
Només que amb cotxe oficial mental.
Potser aquesta és la gran lliçó democràtica de la història: els poderosos no són
millors que nosaltres.
Simplement passen del discurs oficial al ‘jo controlo’ molt més ràpid del que sembla o
Simplement descobreixen que el poder no dona superpoders contra les males idees
“Aquest article és una peça d’opinió satírica i literària basada en fets d’interès públic, amb ús d’ironia, exageració i humor com a eines de crítica social.”
Comentaris
💪💪💪💪💪🫡🫡👏👏👏👏